Carta d’amor a la carpa del techno

A l’Embassat vaig entendre que cadascú té un lloc de confort en un festival, i jo sé quin és el meu

Diumenge comença el mes de juny i això vol dir que entrem en temporada estival, o vaja, temporada de festivals. Sol, aire lliure, música, suor, col·legues, got de plàstic a la mà dreta, polyklins, mirades, substàncies. Allargar més del compte, aguantar pesats, descobrir nous talents, ballar gèneres que no esperaves, conèixer nova penya, caminar estones llargues entre escenaris, fer cua a la barra, recarregar per quarta vegada la polsera, saber-se de memòria el cartell i els horaris, acabar en una casa aliena rodejat de desconeguts, etc. Anar de festival no és cosa de no res. Per ser un bon festivalero, un s’ha de preparar física i mentalment per la temporada alta. Per això, procuro sortir de festa habitualment durant els mesos de fred i mandra: per no notar ossos i articulacions rovellades quan toca saltar a la gespa. Un bon festivaler és com un bon esportista d’elit: calen preparació, constància, entrenament, coneixements i rodejar-se de l’entorn adequat. A l’igual que un migcampista ha de conèixer els moviments preferits del davanter centre del seu equip per fer-li les passades adequades a l’espai, tu, com a membre del públic, també has de saber les necessitats del teu grup d’amics. Adaptar-te a quan han d’anar a pixar o a reomplir el got, quan volen ser a primera fila per alguna actuació que els fa especial il·lusió o quan volen quedar-se descansant repenjats en una columna. En certa manera, aquest text és una carta d’amor a l’època en la que penso sempre per Cap d’any quan em pregunten quins han estat els millors moments de l’any, i la que omple gran part de la galeria del meu mòbil amb vídeos i fotos de dubtosa qualitat que a posteriori em miro nostàlgicament molts més cops dels que m’agradaria reconèixer. Perquè, tot i que un festival de música pot ser territori hostil per alguns, jo m’hi sento còmode, i concretament és a la mal anomenada ‘carpa del techno’ on sento que soc al meu lloc de confort. El que els anglesos en diuen comfort place o happy place, que queda encara més guai.

A la carpa del techno hi trobaràs la meva gent: tots aquells que hem ignorat les apostes més poperes o urbanes de l’escenari principal, que és deu vegades més gros que la cabina del DJ de la carpa on ens trobem. Perquè us feu una idea del que estic dient, hauríeu de tancar els ulls i imaginar-vos el Festival Embassa’t. És el segon any consecutiu que inauguro la temporada de festivals aquí, al Parc Catalunya de Sabadell. Es tracta d’un festival petit, independent, acollidor i agradable. Amb un públic 100% local lliure de guiris, artistes que despunten al panorama nacional i alguna proposta llaminera d’ultramar. L'oferta electrònica també està feta amb molt d'amor i mestratge, per un escenari que és, literalment, una carpa. Dos pals llargs de fusta ben collats al terra subjecten una lona blanca que serveix de refugi per desenes, a estones centenars de festivalers. Dins la carpa, aquest any hi han posat alguna coseta més que l’anterior: una pantalla LED que la creua de nord a sud a uns dos metres i mig del terra i que l'il·lumina amb tons pastelosos, quatre focus mal comptats darrere la cabina i un grapat d’altaveus apilats a dreta i esquerra del discjòquei. S’ha vist més infraestructura en ‘raves’ muntades pel teu col·lega de Cardedeu que té un germà gran que passa trippies i va en xandall tots els dies de l'any. El concepte minimalista de la carpa del techno, però, ja satisfa al seu públic, que està més centrat en deixar-se portar pels ritmes.

De tant, va bé sortir de la cova i descobrir que hi ha coses més enllà. En el cas de l’Embassa’t d’aquest any, vaig sortir de la carpa del techno per tastar actuacions com la de Villano Antillano, una cantant portorriquenya de la que m’esperava més tot i que se li ha de reconèixer la presència; la de La Élite, en la qual vaig repartir a tort i dret a les olles que eren més tímides que d'habitual; o la del gallec Baiuca, que em va fer entendre que podria fer sonar perfectament algun dels seus temes més moguts a la ràdio tot i que el motiu principal de les seves cançons sigui el folclore de la seva terra. I el segon dia de festival, de fet, he de reconèixer que el meu mapa de calor va estar gairebé més present fora de la carpa que dins, com si fos el mapa de calor del millor Messi en la seva etapa en què jugava més de migcampista que no pas de davanter. Fora de la meva zona, però igualment a gust. Això em va permetre gaudir com un nen dels concerts dels barcelonins Svetlana, que son divertidíssims, o de la valenciana Metrika, que diu dues paraulotes per cada paraula però se li perdona tot per la cruesa i pilleria que té sobre l’escenari. A banda d’aquestes d'això, la resta de cops que em vaig escapar de la carpa van ser només per anar a fer un riu, per demanar a la barra (com s’agraeix que hi hagi festivals on no t’atraquen a punta de pistola cada cop que vols demanar una beguda) o per sopar alguna cosa als food trucks, que eren variats i bons. De fet, a l’Embassa’t, tot és a tocar; fins i tot el cotxe per tornar a casa. Com que no és cap macrofestival amb grans aglomeracions, em vaig permetre el luxe d’aparcar pràcticament a la porta, i va ser el primer del que vaig fardar quan em vaig trobar el meu grup d’amics un cop dins, com si fos el teu tiet explicant-ho només arribar al sopar familiar de nadal.

Anem al gra: la carpa del techno, que em va acollir el divendres i el dissabte de vespre a matinada. El meu romanç estiuenc, per segon any consecutiu, té dos pals de fusta per braços i una lona blanca per cabell, i em fa sentir coses que d’altres no han aconseguit: groove, ball, germanor, calidesa i felicitat. Evidentment, la selecció musical es mereix la meva presència a la carpa del techno, de la mateixa manera que la selecció musical diària de Digital Hits FM mereix la presència de milers d’oients a totes hores (i pels quals em sento molt agraït). El primer dia, només arribar, un back to back exclusiu entre el targarí Yung Prado i Baldman, amb un rotllet dance amanit per hits dosmileros bastant aclamat pels meus conciutadans festivaleros a la carpa.

Després d'això, els ritmes més trencats es van apoderar de la carpa amb una altra actuació col·laborativa: DJ Sport B2B Lanav. Dos habituals de les nits barcelonines units fent força amb ritmes menys convencionals però més originals. Aquí, part de l’audiència, potser no tan acostumada, va decidir anar a visitar altres espais del festival. Per acabar la nit, Ylia, que amb la seva selecció versàtil i molt seriosa va tornar a fer pujar la temperatura de la carpa, no només per la velocitat de la música sinó també per la calor corporal del respectable. De fet, dins la carpa era l’únic lloc de l’Embassa’t on, ja de matinada, un podia desfer-se de la rebequeta o la dessuadora. La carpa del techno és com un refugi climàtic d’aquells que munta la Generalitat durant les onades de calor, però a la inversa. Un punt de calor en la fresca. La màquina de fum, de la que a estones se’n va abusar, ajudava encara més a crear un ambient carregat i xafogós, així que més que una carpa semblava una sauna.

La fórmula es va repetir el segon dia de festival, amb un cartell format per habituals de Barcelona, un cop més. L’estrella era el col·lectiu queer Me Siento Extraña, que portava tota l’artilleria: Meritxell de Soto, Coolkid 2000 i Verushka: un trio que no va defraudar ni un segon, cadascuna amb els seus matisos. Després, el duet peruà d’aires tribals Dengue Dengue Dengue, passant-se per la meva estimada carpa poques setmanes abans de que ho petin, n’estic segur, al Sónar. Per acabar, Lucient, que té el cul pelat de fer ballar la penya, i que va tenir l’honor de tancar la carpa aquest any. Els qui marxàvem d’allà a última hora, ho fèiem més que satisfets.

Tota l’estona m’hi he referit com ‘la carpa del techno’ perquè és com segurament els no iniciats, el públic general, la identifiquen. Erròniament, és clar. És el costum de dir-li ‘techno’ a qualsevol música que soni mínimament electrònica, ja sigui techno, house, breaks, trance, hard bounce, etcètera. Suposo que dir-li ‘carpa de l’electrònica’ no enganxa tant. També se li podria dir ‘carpa màgica’, perquè allà dins pot passar de tot. Pels habituals de la carpa com jo, aquesta és també un punt de trobada. Abans d’endinsar-t'hi, ja saps perfectament quin tipus de gent et trobaràs. El perfil de penya que hi ha a la carpa, a trets generals, sempre és el mateix. Aquell tio que presenta un podcast que escoltes de tant en tant i que ha vingut amb els seus col·legues amb dessuadores de Twojeys; aquella noia amb qui vas coincidir a les  pràctiques de la universitat quan tenies 19 anys i que no estàs segur si has de saludar-la perquè fa com cinc anys que no parleu tot i que hi ha una part de tu que la convidaria a sopar; aquell influencer amb pintes de sobrat que estic segur que no li mola tant el techno com a mi i que no para de parlar amb unes noies més joves; i per acabar, un amic d’un amic teu que ja estava l’any passat a la carpa i que heu acabat ballant junts perquè l’alternativa era quedar-se sol. Les cares i els noms poden variar, però els perfils serien aquests, sí. La meva gent, els meus soldats. Tan importants son cadascun d’ells com els dos pals de fusta que donen forma i vida al nostre castell improvisat. I una cosa està clara: la de l’Embassa’t va ser la primera ocasió de l’estiu d’anar a un festival i de plantar la bandera a la carpa del techno, però tingueu clar que no serà la última.