Un grup de col·legues munta un potent equip de so en algun lloc allunyat de la civilització. Un bosc, un descampat, un pont, un magatzem, un túnel, un monestir abandonat. No volen molestar ningú ni que ningú els molesti. El boca a boca atraurà desenes, centenars o milers de festers, sense promoció, sense llicències, sense pagar entrada, sense límit horari, sense fre. Hi haurà música electrònica, drogues variades i abundants, balls quilomètrics.
Ja és tradicional que al començament d'any una festa il·legal que no acaba d'acabar capti l'atenció dels mitjans, generant una barreja de curiositat, hilaritat i indignació. Aquest any ha estat la celebrada al poble de La Peza, Granada. Allà, a més de la reunió inesperada de 4.000 balladors durant cinc dies, al voltant d'una caravana de 200 furgonetes i petits camions, la notícia (i la conya en xarxes) ha estat la bona acollida per part dels veïns, que es van acostar a conèixer als raveros, van quedar encantats i estan desitjant que tornin l'any que ve. “Aquí hi ha respecte, és igual els recursos que tinguis, pots venir perquè és lliure i gratuït. Tinc dret a anar a la rave, divertir-me i no haver de pagar 50 euros a una sala on em mirin malament”, opina Paquita la Ravera, una noia de trenta anys de Torre del Mar, Màlaga, que va assistir a la festa.
“Una rave és més que música i droga; és un estil de vida i unes creences, un comportament de tipus ritual. Pel que participa és com una religió; des del punt de vista de l'observador comú, sembla més aviat un culte sinistre”, escriu l'assagista britànic Simon Reynolds al llibre Energy flash. Un viatge a través de la música rave i la cultura de ball (Contra). Perquè més enllà de les comprensibles anècdotes i sensacionalismes que es generen al voltant d'aquests esdeveniments, la cultura rave té una història i uns valors que, atès el caràcter underground, són poc coneguts fora del cercle.
Sergio C. Fanjul El Pais
