Del club al parc: la magnífica primera edició del SOUNDIT Festival

El debut del festival ha superat expectatives portant la millor electrònica a un entorn idílic

Un festival que s'estrena, amb un cartell original i cuidat, i en una ubicació inèdita? Sona a un tros de plan. Era la idea per aquest darrer cap de setmana pels milers d’amants de l’electrònica que ens vam congregar al Parc Nou del Prat de Llobregat per viure la primera edició del SOUNDIT Festival. No duc barret, però si el dugués, me’l trauria per reconèixer la feina feta. Feia temps que no gaudia tant en un festival d’electrònica.

SOUNDIT ja fa més d’una dècada que és una de les promotores més ben valorades de l’escena barcelonina i s’ha fet un nom amb cartells que fan patxoca, apostant pel talent local, nacional i internacional en recintes com la plaça Monumental, sobretot. El format festival era una prova de foc ideal per comprovar el seu estat de forma, i l’ha superada amb boníssima nota. La proposta era suculenta: un festival de dos dies, 12 hores de festival cada dia, amb cinc escenaris diferents i un cartell plagat d’artistes reconeguts a l’escena underground d'arreu. A primer cop d’ull, les grans estrelles del festival podrien ser Jeff Mills o noms com DJ Nobu, VTSS, Job Jobse, Luke Slater, Avalon Emerson o Special Request, però la veritat és que, fossis on fossis, no hi havia opció dolenta. La música era deliciosa a cadascun dels 5 escenaris. Això està molt bé però a la vegada també he descobert que pot ser perillós perquè et genera uns nivells de FOMO dels altres artistes que és difícil de gestionar. Per molt bé que t’ho estiguis passant escoltant un DJ, saps perfectament que tens 4 escenaris més on hi ha números que el que sona et moli, com a mínim, el mateix. Aneu amb compte amb això, sisplau.

Vaig arribar al Parc Nou del Prat de Llobregat el divendres al vespre més tard del que m’hagués agradat, però és que un també té una feina i moltes obligacions, i una d’aquestes era fer-se una becaina llarga a la tarda si volia aguantar ben viu fins al final del festival. La opció triada per anar-hi va ser el transport públic, i vam encertar; el metro et deixa a menys de 5 minuts a peu. Des de fora, s’albiraven llums de colors i s’escoltava la remor de baixos i ritmes trencats. No hi havia gaire gent pels voltants i l'entrada va ser ràpida perquè no hi havia cua, així que el primer pensament va ser, ostres, això és que potser han punxat una mica i està mig buit? Res més lluny de la realitat, a les nou i escaig del vespre, el públic ja estava religiosa i matemàticament dividit entre els cinc escenaris del parc. Menció a part pel disseny i el sistema de so de cadascun dels stages, que eren simplement perfectes. Propostes industrials i minimalistes, amb bastides, barres de llums, alguna lona i molt poca filigrana. Importància a allò important, que diuen. La música, vaja. Cada escenari sonava millor que l’anterior, i això que hi havia un popurri de propostes auditives: un recreava els murs d’altaveus més propis d’un soundystem de rave, a l’altre trobaves els típics Funktion One, i a l’escenari més allunyat el so venia dels VOID Air Motion vermells, que a més de sonar de meravella son autèntiques peces de disseny. A posteriori, m’he assabentat que el disseny dels escenaris del SOUNDIT Festival anava a càrrec de l’estudi barceloní PROXIMA, així que des d’aquí, la meva sincera enhorabona i el meu agraïment, per fer-nos ballar en entorns tan ben pensats i duts a terme a la perfecció. I és que el SOUNDIT Festival era, a més d’un plaer per les oïdes, un plaer visual. Un parc enorme, d’aquells que no te l’acabes, amb una oferta de food trucks absurdament àmplia, escenaris rodejats d’arbres i zones boscoses, punts d’aigua, barres a dojo que feien que no haguéssis d’esperar ni un minut per una cervesa… Tot ideat pel gaudi dels assistents, i executat de forma brillant. Mira, fins i tot vaig veure un tio de l’staff del festival que anava en bicicleta d’escenari en escenari. Així d’harmònic amb la natura, ha estat, el SOUNDIT Festival. Tant, de fet, que el major perill que et podies trobar al festi quan queia la nit era ensopegar amb les arrels dels arbres que sobresortien del terra del parc i s’escampaven per tota la zona de descans del festival. Un parell de cops gairebé caic, i us prometo que llavors encara no m’havia pres ni una copa.

Només entrar, a mirar el mapa i a memoritzar-se’l. Els horaris, com sempre, impresos en una captura de pantalla al mòbil. Quina bocanada d’aire fresc comprovar els noms dels escenaris del SOUNDIT, eh? Acostumat a que tots els escenaris dels festivals tinguin noms de marques de cervesa, licors, cases d’apostes o grans multinacionals, cada espai del SOUNDIT tenia un nom i un disseny de logo que els feien encara més bufons: Plaça, ECO, El·lipse, Laberint i HALO. Mola. Primer, passem per l’El·lipse a fer un tastet del B2B de Surgeon i Jurango, i ja m’agrada molt el que escolto. Al cap de poc, però, anem directes al Plaça per veure Job Jobse, un holandès que tenia pendent des de que vaig veure una sessió seva a YouTube. Pam, ja de primeres, boníssim, penso. Un dance a estones accelerat, amb predomini de ritmes houseros i melodies agradables.

Job Jobse

Al cap de poca estona, creuem la zona boscosa per arribar a l’escenari més allunyat pel cantó nord del parc, el Laberint, on la polonesa VTSS està fent de les seves i jo m’ho estic perdent, i això no pot ser. Ella és, potser, l’artista amb més nom del cartell, i a tot el públic que hem triat ser en aquell escenari a aquella hora ens és igual si ens titllen de comercials. El rotllet de VTSS és molt energètic, últimament es decanta més cap al hardbounce i el tech trance acceleradet amb algun bombo proper al hard techno de tant en tant. I a part, és bastant hipnòtic veure-la ballar eufòricament a cabina. Si no fos discjòquei es podria dedicar a les passarel·les de moda. Va caure alguna remescla que em va fer il·lusió, com la del Deep Down Low de Valentino Khan, i d’altres temes que poso a la ràdio com el Pow de Panteros666. De cop, a mitja sessió, m’hi fixo. La pista de ball és una pista de korfbal. El korfbal és un esport minoritari a Catalunya, semblant al bàsquet però sense contacte físic i sense un taulell rere les cistelles. Semblaven tòtems decoratius, però sí sí, al bell mig del públic hi ha dues cistelles de korfbal. Probablement és la vegada que aquell petit recinte esportiu ha vist més gent congregada. A partir d’aquest moment, un es pot anar fixant com el SOUNDIT Festival té la seu en un parc on el gaudi, el passeig i l’esport van de la mà; a part de les zones d’arbres, els bancs i tal, hi ha porteries, cistelles de tot tipus, zones per fer calistènia, abdominals i tot tipus d’exercicis de força, una pista de futbol sala… i tot queda discretament dissimulat entre escenaris, llums i música.

VTSS

Quan acaba VTSS, ja passem de la mitjanit, el públic està calent i té ganes de més. Allà, ens quedem una estona al B2B de techno més pur que puguis trobar: Quelza i Objekt, una sessió que podria ser digna d’un closing al mític Berghain de Berlin, per dir alguna cosa. Però clar, a un li entra la gana i toca anar a fer un mos als food trucks, que, com ja us he comentat, son molts i molt bons. Una estoneta per seure als bancs, entre els arbres, comprovar que han començat a caure quatre gotes però no sembla que hagi d’anar a més. Ens aixequem per fi i tornem al Plaça per veure una estona a Eris Drew, una artista trans de Chicago que impressiona pel seu domini dels vinils, amb scratch constant i molt de groove. Al cap de poc, se’ns fan les dues i comencen les darreres actuacions de la nit al festival. De moment, no ens movem i veiem una estona a l’australià Mall Grab, un altre dels grans noms del cartell, que comença amb un himne del house per demostrar les seves intencions: no parar de ballar fins que ens facin fora.

Mall Grab

Estem cansats i potser seria l’hora d’anar fent un pensament, però abans, una idea clara: un no pot morir-se sense haver vist almenys un cop al gran Jeff Mills. El llegendari productor i compositor de Detroit està tancant l’escenari El·lipse, així que anem cap allà i ens trobem un públic entregat i molt nombrós, tot i que si et fas lloc pots estar còmode i força endavant. Veure Jeff Mills és com hipnòtic. Realment sembla un extraterrestre mentre manipula els instruments, sintetitzadors, cables, botons i seqüenciadors al llarg de la seva sessió. Com a cirereta del pastís per la primera jornada, és una cirereta boníssima. Marxem abans de que soni el clàssic The Bells que segur que va posar cap al final, però tot i així, aquella estona és impagable. Una mica penso ‘ja em puc morir en pau, ja puc dir que he vist a Jeff Mills’.

Jeff Mills

Per cert, vam tornar a casa amb el bus que posava el festival fins a plaça Espanya i genial, eh. 3€ el viatge, pagats al moment, i en 15 minutets et plantes al centre de Barcelona. Molt ben gestionat, cosa que no sempre és habitual en aquest tipus de festivals.

Si l’experiència de la primera jornada va ser molt positiva, la de la segona no va ser menys. Aquest cop hi vam anar en cotxe, i vam aparcar pràcticament a la porta, fet que demostra que, vinguis en transport públic o privat, el Parc Nou és un bon lloc per aquest tipus de festivals. Entrem i anem a petar a l’escenari ECO, el que té una estètica com de rave. Rere els plats, una dona que posa música més baixa de revolucions però super disfrutable. Josey Rebelle. És de Londres i és especialista en mesclar gèneres underground per crear ambients mig màgics, però tot això ho he trobat a Google i en pàgines especialitzades perquè la tia no té ni perfil d’Instagram. Perquè veieu el nivell d’alternatiu que arriben a tenir alguns dels artistes al SOUNDIT. La següent que veiem sí que té Insta, i també té una bona quantitat de fans; és la nordamericana Octo Octa, encarregada de curar l’escenari HALO, el més allunyat cap al cantó sud. Quan arribem, just està començant la seva sessió a vinils, que ens atrapa des dels primers compassos. No l’havia vista mai, i m’encanta com juga amb els vinils, com connecta amb el públic i com crea moments durant la seva sessió, amb pujades i baixades d’energia i amb autèntiques bombes que fan que els Shazams dels assistents treguin fum. La música, combinada amb l’estètica de l’escenari i l’ambientàs que hi ha entre el públic, fan que les dues hores de sessió se’ns passin volant.

Octo Octa

És com que, vagis on vagis, siguis on siguis, el SOUNDIT Festival es preocupa per tu. Que estiguis acompanyat, que tinguis menjar i beguda a l’abast, que la música t’agradi i se senti bé, que no et sentis atabalat per les aglomeracions. Cinc escenaris d’autèntic culte i un públic que sap de què va la cosa. Gairebé no vaig veure nanos sense samarreta, gent passada de voltes ni pesats que no et deixen disfrutar. En certa manera, el SOUNDIT és un festival pels conoisseurs, pels que estimen de debò l’electrònica, la cultura underground i l’essència de club, però tot i així, no deixa de ser molt disfrutable per la penya no tan iniciada en l’escena o pels fans més ocasionals. Suposo que és el que s’aconsegueix quan les coses es fan amb molt d’amor, amb coneixement i posant al centre l’experiència dels teus assistents. De fet, el festival era tan xulo i tan còmode per tothom que, tot i tenir una pulsera VIP com a posseïdor de l’acreditació de premsa, en cap moment em vaig preocupar de buscar les zones VIP ni gaudir de cap dels privilegis que em donava la pulsera, simplement perquè no feien falta.

Per tancar la segona jornada i acomiadar el festival, no hi havia opció dolenta: els 5 escenaris tenien artistes top amb propostes diferents però atractives, així que ens vam decantar pel Plaça i, en el meu parer, la vam clavar. Una estoneta de Young Marco, amb un trance accelerat i eufòric que va enganxar molt bé amb el públic tot i que a mi em pot arribar a embafar si estic massa estona. Eren ja les dues de la matinada i apareixia Avalon Emerson. N’havia sentit a parlar (molt bé), d’ella, però no la tenia escoltada. Vaig flipar. Us diria que és la vegada en ma vida que he intentat fer més Shazams en un DJ set. Dic intentar perquè molts d’ells, la app no me’ls trobava, així que devien ser produccions massa underground per l’algoritme o simplement coses que encara no s’han publicat. Ara, alguns dels temes que vaig caçar ja s’han incorporat a les meves llistes, i inclús algun l’he posat a la ràdio. Crec que em vaig enamorar una mica de l’Avalon. Rossa tenyida, amb pintes de professora d’idiomes o de vicepresidenta econòmica de la Comissió Europea que surt fent declaracions al TN Migdia, i mi-te-la, allà davant, punxant. Busqueu-la, escolteu-la, seguiu-la. Quin gran encert tancar amb ella el SOUNDIT Festival, com segur que també hagués sigut un encert tancar amb qualsevol dels altres quatre escenaris.

Avalon Emerson

Tinc la sensació que, d’aquí a uns anys, quan el SOUNDIT Festival ja porti diverses edicions, la gent encara recordarà amb molt d’estima i molt de carinyo aquest debut, i em vaig sentir molt afortunat de poder haver-hi assistit. Ha nascut un nou festival de culte a l’electrònica pels barcelonins i pels catalans, així que, per la nostra part, només podem dir que esperem tornar-nos a trobar l’estiu vinent.