El Festival MAIG ascendeix de categoria

Rural, amable, electrònic i fet amb molt d’amor, aquest microfestival es mereix que el coneguis

@festival_maig

Pel maig, cada un dia un raig? No gaire. Pel maig, cada dia un festival. I abans de tancar el mes, tocava fer un tastet d’un microfestival que segur que no coneixies i al qual tenia moltes ganes d’anar. Es tracta del Festival MAIG, que fa té una dècada d’història i que ha definit la seva seu als afores de Santa Coloma de Queralt, un poblet de la Conca de Barberà. Abans d’anar-hi per primer cop, vaig fer un cop d’ull a les edicions anteriors i al lloc web per veure el què. Segons ells mateixos, és “l’esdeveniment cultural de referència de la Baixa Segarra, apostant per una cultura descentralitzada, (...) La Catalunya rural no és només una postal, és una forma de viure i és la nostra.” Doncs a mi, xaval de ciutat criat i crescut a la gran metròpoli barcelonina, em tocava viure aquest passat dissabte 31 de maig la veritable experiència festivalera rural, i ara us explico com va anar.

Una hora i deu de cotxe fins al pàrquing del Camp de Futbol Municipal de Santa Coloma, que, segons ha indicat el festival a les xarxes, és l'aparcament més gran del municipi. És un dissabte de finals de maig, fa bon temps, vinc de passar el matí a la piscina d’una casa rural per celebrar l’aniversari d’un amic proper, i a més sé que hi ha diversos col·legues que fa temps que no veig que també aniran avui al MAIG. Pinta bé, doncs. Aparco i em trobo la primera sorpresa: hi ha partit de futbol a l’estadi. La graderia lateral és plena, el públic anima sense parar a l’equip local, conscient que és un dia gran. Estem a les acaballes del partit: el marcador indica 1-0 i és el minut 78. Mira, em pica la curiositat i m’apassiona el futbol, així que entro un moment al camp, em quedo en aquest raconet i així veig el final del partit abans d’entrar al festival. Estirant l’orella m’assabento que no és un partit qualsevol: la Unió Esportiva Santa Coloma de Queralt s’està jugant l’ascens de categoria.

Ambient de luxe al Municipal de Santa Coloma de Queralt. Els locals, de groc i negre.

És el partit de tornada de la final del play-off d’ascens de Quarta, la divisió més baixa del futbol català, a Tercera Catalana. El rival, l’Artesa de Lleida, va guanyar el partit d’anada per 2 a 1. “Si acaben així, hi ha pròrroga o van directes als penals?”, sento que pregunta un home gran. L’àrbitre xiula el final del partit i l’ascens es decidirà a la pròrroga; hi haurà mitja hora més de joc al Municipal de Santa Coloma, però jo no em puc quedar tanta estona al camp perquè no em vull perdre els concerts del Festival pel qual he vingut. Així que, amb certa resignació per no saber el desenllaç, abandono l’escena i em dirigeixo cap als afores del municipi, on, entre camps de blat i amb un escenari rural que és de postal, s’hi troba el Festival MAIG. Tant de bo el Santa Coloma marqui i pugi de categoria, penso mentre faig la cua.

Aquesta història d’Instagram demostra que no era un dia qualsevol pel poble. Segurament, la jornada més important de l’any!

Em ve a rebre el Sebastià, un noi crescut a Santa Coloma de Queralt, que junt al seu germà bessó i a altres companys, fa uns anys que gestionen aquest festival amb molta cura i molt bon gust. Ell és qui em facilita l’acreditació i em fa cinc cèntims sobre com ha anat la organització de l’edició d’enguany. Son vora quarts de set de la tarda i la majoria dels assistents al festival son a les taules que hi ha als food trucks, que són variats i econòmics. Si no vols seure a les cadires, a més, sempre pots seure a les bales de palla que delimiten el perímetre de la festa i que la separen del camp de blat adjacent. Tot i que t’acabes omplint de palla els pantalons, s’ha de dir que és bastant còmode, i que és un tret diferencial respecte la resta de festivals als que he estat en ma vida. Seure, o inclús estirar-se a la palla, mentre gaudeixes de la música. Sobre l’escenari, la banda barcelonina Ciutat acaba les darreres proves tècniques i comença el seu concert.

Respecteu el tros, aquí hi treballa un pagès i s'hi fa un festival

Crec que és la tercera vegada que els veig en l’últim any, però no deixen de fascinar-me, amb el seu rollo indie clarament electrònic. I a mig concert, la notícia. Boom! Boom! Pam! Soroll de petards de fons. Alço el cap i instintivament miro a l’aire en direcció al camp de futbol Municipal, on he deixat l’eliminatòria a mitges. Efectivament, son focs artificials. El poble està d’enhorabona: mentre es celebra el festival, la Unió Esportiva Santa Coloma de Queralt ha ascendit de categoria. Al cap d’una estona, entro a l’Instagram i comprovo com, efectivament, els locals han aconseguit marcar un segon gol a la pròrroga. De mentres, la música no ha parat ni un moment i, després de flipar veient que els Ciutat canten ‘La Fuerza del Destino’ de Mecano sense cap motiu aparent, puc comprovar com la nova cançó de la banda també és boníssima en directe. Es diu ‘Quiero Verte Bailar’, i la línia dels baixos em recorda a la del clàssic Flat Beat de Mr. Oizo, un tema mític de finals dels ‘90. En directe, a més, la cançó inclou coreografia rotllo tecktonic, com podeu comprovar a continuació:

La tarda passa a ser el vespre a la Baixa Segarra i és el moment de deixar de banda l’electrònica pel concert dels Pets. El grup liderat pel Lluís Gavaldà celebra 40 anys de trajectòria i ho fa amb un concert on repassa, fil per randa i en l’ordre exacte, els dos àlbums principals del grup. O això em van explicar, perquè vaja, jo més enllà del Bon dia o del Vine a la festa, poc més. Això sí, és el moment on hi ha més públic, pujant considerablement la mitjana d’edat respecte l’estona anterior i, sobretot, la posterior. S’ha de dir que tots els pares i les mares que venien sols o amb els peques van donar-ho tot i van acabar molt contents amb Els Pets, així que sí ells ho estaven, jo també.

Ja passava la mitjanit i era moment de tornar a la música electrònica (i ja no deixar-la fins al final). Les últimes hores del Festival prometien ritmes accelerats amb les actuacions de Balma, Nòvies i Aldo. Anem a pams, sobretot pels qui no els coneixeu. De primers, Balma, que són el Gerard i el Bernat, dos xavals de Barcelona que aposten per diversos gèneres moderns de l’electrònica però que tenen altes dosis d’influències bakaladeres en les seves sessions. No els havia vist mai en directe, però el seu àlbum ‘Soft Bakala’, publicat l’octubre de l’any passat, em té el cor robat.

De fet, tenia tantes ganes de veure’ls que abans de la seva actuació vaig anar a la carpa del marxandatge i em vaig comprar la samarreta del grup. I el concert posterior va justificar tot el ‘hype’: era un híbrid entre un concert amb instruments i una sessió de DJ en format ‘live’, ja que encavalcaven diverses cançons i només aturaven el ritme cada molts minuts. Van començar amb la primera cançó del disc, ‘1a nit d’estiu’, i quan em vaig adonar ja havien acabat, se’m va passar volant.

Em va cridar l’atenció com els dos membres del grup s’anaven intercanviant les posicions sobre l’escenari, demostrant una versatilitat total entre el micròfon, el teclat, els ‘pads’, sintetitzadors i tots els instruments digitals que portaven. I al final del concert de Balma hi va haver momentàs Oleguer Presas: els dos membres del grup van baixar a donar-se un bany de masses entre el públic entregat, i llençant pilotes de platja que volaven per tot el festival. Pura rauxa festivalera a càrrec de dos joves barcelona mentre cantaven la seva cançó en honor a l’únic futbolista de la història guanyador la Champions League que em podria quadrar perfectament trobar-me’l entre el públic del MAIG: l’Oleguer.

El final de festa anava a càrrec del col·lectiu MdeMaig, que es defineix com una penya que fa ‘Rural house music: del camp als clubs.’ Doncs dissabte tocava al camp, literalment. I és que, des que havia arribat al Festival, hi havia una olor que ens havia acompanyat en tot moment, tot i que anava i venia en funció del vent. Parlo de la ferum clàssica del que vindria a ser caca de vaca. Segurament, només els pixapins que estàvem allà la notàvem, perquè els de poble ja la tenen tan integrada, aquesta olor, que ni la noten. S’ha de dir, però, que a estones, durant la matinada, l’olor era certament forta. Passada la una de la matinada, era moment de la sessió de Nòvies, un duet de Barcelona format per l’Ariadna i la Carlota, que s’anaven tornant la feina als plats. Ja fa un temps que punxen juntes però, per un tema que ara no interessa, no recordo res de la vegada que les havia vist punxar. Va ser una sessió disfrutona, carregada de hard house, eurodance, trance i derivats. Un viatge força lineal pels grans hits i altres temes més inèdits d’aquests gèneres que avui en dia tenim tant de moda arreu del panorama mundial. El públic va estar enxufadíssim tota l’estona, i és normal.

L'estampa de Nòvies es va notar amb algunes remescles canyera de temes comercials de principis de segle, com el Superstar de Jamelia o algun altre de la Britney Spears. Tampoc podia faltar l’It’s That Time del Marlon, i també em va encantar escoltar en directe ‘Twilight Chaser’ del Marcelo Pantani. Molt rebé, Nòvies. La cirereta la va posar l’ALdO, que a més de formar part de la organització, va posar la cirereta al país posant tot tipus de música divertida i ballable, fent una mica el que li venia de gust en cada moment i connectant amb el grup, cada vegada més reduït, d’assistents. Del indie rock dels 2000 al bass més underground, passant per temes com el Pjanoo de l’Eric Prydz i acabant amb un repertori de hits de la música dance, com el Better Off Alone, per segellar l’edició 2025 del Festival MAIG.

La traca final del Festival va anar acompanyada de focs articificials que van acabar de sentenciar el micròfon del meu humil telèfon mòbil

El colofó musical, acompanyat fins i tot de focs artificials, va ser excel·lent i entranyable. En vaig quedar tan cansat que, ja vora les quatre de la matinada, vaig pensar que a l’igual tornava ara una hora i quart conduint fins a Barcelona, així que vaig pillar la manta del malater, vaig reclinar el seient de copilot del cotxe, em vaig posar les ulleres de sol i em vaig quedar dormint unes hores fins que es va fer de dia. La recompensa, un esmorzar excel·lent amb truita de patata acabada de fer a l’àrea de servei de La Panadella, just a la sortida de l’A-2. Això no pots fer-ho en un festival a la ciutat, eh. Quan les coses es fan amb cura, amor i coneixement, i a més s’envolten de camp i es complementen amb propostes culturals amb cara i ulls, només pot sortir un festival tan ben parit com el MAIG. Calen més festivals que descentralitzin la cultura electrònica, i aquest, igual que ho va ser l’Embassat fa unes setmanes, és el camí. Això sí, una cosa tinc clara. Tu pots escapar de Barcelona, però Barcelona no pot escapar de tu. Cap al final de la nit, la majoria del públic érem penya de la capital que havíem vingut a poble a gaudir, beure, ballar i passar-ho bé. Et diria que, de colomins només quedaven els quatre grupets d’amics eufòrics vestits amb l’equipació de futbol amb els colors de les abelles, que havien empalmat el partit, la rua de celebració pel poble i el festival. La principal massa de públic que hi havia en les tres últimes actuacions era, si fa no fa, la mateixa que em podria trobar un dissabte qualsevol en una discoteca barcelonina (sense la quota obligatòria de guiris, està clar). Al final, tu vas al MAIG i és més probable que et posis a parlar o et tiri la canya algú de Sants o de Gràcia que no de Santa Coloma de Queralt. I això ho comento conscient que també formo part del col·lectiu de barcelonins que vam venir a ballar al vostre festival. Si no us fa res, colomins i colomines, tornarem l’any vinent.